La chica cogió un puñadito de aquel producto y todos miramos su mano para ver qué color tendría el polvo, cómo caería, qué iba a aparecer cuando soltara ese polvo. Resultó ser una purpurina plateada que nos dejó a todos maravillados y la mayoría levantamos las manitas para poder coger alguna de esas partículas y examinarla a conciencia. Me quedé un poco decepcionada al comprobar que ese polvo mágico no estaba sacado del cuerno de un unicornio ya que olía a purpurina, se quedaba pegada en el pelo como la purpurina e incluso sabía igual que la purpurina. Aún así, el efecto fue increíble.
Si os soy sincera, no recuerdo cuál fue el cuento ni cuanto duró, pero recuerdo que al subir las escaleras y ver toda aquella sala llena de libros y con mesas de diferentes tamaños y cojines en el suelo para sentarse a escuchar a la cuenta-cuentos, pensé que era la mayor cantidad de libros que yo vería nunca juntos. Ahora he ido muchas más veces a aquella biblioteca que en realidad es un palmo y que hace mucho tiempo que ha quedado obsoleta y un poco viejuna. Pero alguna vez he visto de nuevo una sesión de la cuenta-cuentos y he comprobado que, aún hoy, con nuestros móviles con Internet, nuestros viajes a Marte y nuestra leche sin lactosa, la cara de los niños al ver caer el polvito mágico no tiene precio.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Ja que estem començant i
parlant de primeres coses a la vida, avui vull explicar-vos com va
ser conèixer la meva primera biblioteca. La primera
biblioteca on vaig posar els meus peuets de quatre anys va ser la del
meu barri, un edifici molt antic de dues plantes, petit però
acollidor. Recordo que ens van portar amb l'escola (agafeu-vos a la
corda!) Per veure a una compte-contes. La compte-contes era una
noia adorable que tenia aquest timbre de veu tan dolça que
només les contacontes tenen, i abans de començar el
relat ens va dir que anava a donar-nos "polvitos mágicos"
per crear la màgia del conte. Recordo aquell moment com
si fos ahir: va treure un potet metàl · lic on hi havia
els polvitos mágicos i jo vaig pensar: s'assembla als pots de
purpurina que tenim a l'escola per decorar les postals de Nadal
... Però no podia ser això, perquè el
nostre era purpurina del tot a cent, i allò era pur pols màgic
portat de Nunca Jamás com a poc.
La noia va agafar un grapadet d'aquell producte i tots vam mirar la seva mà per veure quin color tindria la pols, com cauria, què anava a aparèixer quan deixés anar aquesta pols. Va resultar ser una purpurina platejada que ens va deixar a tots meravellats i la majoria vam aixecar les manetes per poder agafar alguna d'aquestes partícules i examinar-la a consciència. Em vaig quedar una mica decebuda en comprovar que aquest pols màgic no estava tret de la banya d'un unicorn ja que feia olor de purpurina, es quedava enganxada als cabells com la purpurina i fins i tot sabia igual que la purpurina. Tot i això, l'efecte va ser increïble.
La noia va agafar un grapadet d'aquell producte i tots vam mirar la seva mà per veure quin color tindria la pols, com cauria, què anava a aparèixer quan deixés anar aquesta pols. Va resultar ser una purpurina platejada que ens va deixar a tots meravellats i la majoria vam aixecar les manetes per poder agafar alguna d'aquestes partícules i examinar-la a consciència. Em vaig quedar una mica decebuda en comprovar que aquest pols màgic no estava tret de la banya d'un unicorn ja que feia olor de purpurina, es quedava enganxada als cabells com la purpurina i fins i tot sabia igual que la purpurina. Tot i això, l'efecte va ser increïble.
Si us sóc sincera, no
recordo quin
va ser el conte ni quant va
durar, però recordo
que en pujar les escales i veure tota
aquella sala
plena de
llibres i amb taules de
diferents mides i coixins a
terra per seure a
escoltar al
compte-contes, vaig
pensar que era la
major quantitat de
llibres que jo veuria mai junts. Ara
he anat moltes vegades
a aquella biblioteca
que en
realitat és un
pam i que
fa molt temps
que ha quedat obsoleta i una
mica vella. Però alguna vegada
he vist de
nou una sessió del
compte-contes i
he comprovat
que, encara
avui, amb
els nostres mòbils amb
Internet, els nostres viatges
a Mart i
la nostra llet sense lactosa, la
cara dels nens al
veure caure
el polvitos màgicos no té preu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario