lunes, 27 de enero de 2014

Chat con George R.R Martin - Xat amb George R.R Martin

¡Buenas!

Hoy os traigo una entrada un tanto diferente: se trata de la transcripción de un chat con George R.R Martin del 18 de Marzo de 1999. ¿Qué tiene de particular este chat? Pues resulta que en aquellos tiempos (con la tontería ya han pasado 15 años), el ahora conocidísimo autor de la conocidísima saga "Canción de Hielo y Fuego" no era tan conocido y el buen hombre soltaba más detalles sobre cómo se iban a desarrollar los libros.

George R.R Martin ahora se muestra mucho más críptico que hace 15 años, quizás porque los productores de la serie no quiere que desvele cómo va a ir a la trama, no lo sé. La cuestión es que el chat es muy divertido y sobretodo explica cómo es el proceso de redacción de los libros, qué estructura siguen, cuántos libros van a componer toda la saga, etc.

Os dejo el link, ¡de verdad que no tiene desperdicio!
http://lossietereinos.com/transcripcion-de-un-chat-con-george-r-r-martin-el-18-de-marzo-de-1999/

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones!

Avui us porto una entrada una mica diferent: es tracta de la transcripció d'un xat amb George RR Martin del 18 de març de 1999. Què té de particular aquest xat? Doncs resulta que en aquells temps (amb la tonteria ja han passat 15 anys), l'ara conegudíssim autor de la conegudíssima saga "Cançó de Gel i Foc" no era tan conegut i el bon home deixava anar més detalls sobre com s'anaven a desenvolupar els llibres.

George R.R Martin ara es mostra molt més críptic que fa 15 anys, potser perquè els productors de la sèrie no vol que reveli com anirà la trama, no ho sé. La qüestió és que el xat és molt divertit i sobretot explica com és el procés de redacció dels llibres, quina estructura segueixen, quants llibres van a compondre tota la saga, etc.

Us deixo el link, de debò que no té desperdici!
http://lossietereinos.com/transcripcion-de-un-chat-con-george-r-r-martin-el-18-de-marzo-de-1999/

miércoles, 15 de enero de 2014

La Corte de los Espejos - La Cort dels Miralls

¡Buenas!

Hoy os traigo por primera vez en este blog la reseña de un libro que no recomiendo para nada. No me suelo llevar chascos con los libros porque a) me gusta mucho leer y prácticamente cualquier lectura que me des me parece amena y b) los libros que compro/los que me regalan suelen haber recibido siempre muy buenas críticas y me los compro/regalan por recomendación.

Pero este no es el caso de La Corte de los Espejos. Una amiga me lo regaló por mi cumpleaños ya que ella sabía que me gustaba la historia de Kvothe y vio que este libro salía como "lectura relacionada" con el libro de Kvothe. Cierto es que esta amiga mía no suele leer mucho así que pensó: es literatura fantástica, seguro que le gusta.



Ay amigos, ¡menudo chasco! Si os digo la verdad a día de hoy todavía no sé de qué va este libro. Simplemente no lo sé. Me lo he leído enterito y he estado 600 páginas intentando saber cuál era el argumento de la trama, pero no hay manera. Hay muchas hadas, pero también hay duendes, y también hay centauros y gente que se transforma en gato y unos tipos llamados Ancestrales... En fin, un batiburrillo de especies fantásticas que no hay Dios que lo entienda. ¡¡Y eso que yo soy lectora habitual de literatura fantástica!!

Realmente me sabe mal hacer una valoración negativa de una obra porque entiendo que la autora le ha puesto tiempo, ganas, ambición e ilusión a toda esta historia, pero sinceramente no funciona. Hay momentos en los que los diálogos estan muy bien, pero le falta cohesión a todo el conjunto. La Corte de los Espejos contará con una segunda parte así que tendremos que esperar a ver si entre las dos novelas conseguimos entender la historia completa.

¡Otra vez será!

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones !

Avui us porto per primera vegada en aquest bloc la ressenya d'un llibre que no recomano per a res. No em porto desenganys amb els llibres perquè a) m'agrada molt llegir i pràcticament qualsevol lectura que em donis em sembla amena i b) els llibres que compro / els que em regalen solen haver rebut sempre molt bones crítiques i me'ls compro / regalen per recomanació .

Però aquest no és el cas de La Cort dels Miralls . Una amiga me'l va regalar pel meu aniversari ja que ella sabia que m'agradava la història de Kvothe i va veure que aquest llibre sortia com " lectura relacionada" amb el llibre de Kvothe. És cert que aquesta amiga meva no sol llegir molt així que va pensar: és literatura fantàstica, segur que li agrada .




Ai amics, quin desengany! Si us dic la veritat a dia d'avui encara no sé de què va aquest llibre. Simplement no ho sé. L' he llegit sencer i he estat 600 pàgines intentant saber quin era l'argument de la trama, però no hi ha manera. Hi ha moltes fades, però també hi ha follets, i també hi ha centaures i gent que es transforma en gat i uns tipus anomenats Ancestrals... En fi, un batibull d'espècies fantàstiques que no hi ha Déu que ho entengui. ¡¡I això que jo sóc lectora habitual de literatura fantástica!!

Realment em sap greu fer una valoració negativa d'una obra perquè entenc que l'autora li ha posat temps , ganes, ambició i il · lusió a tota aquesta història, però sincerament no funciona. Hi ha moments en què els diàlegs estan molt bé, però li falta cohesió a tot el conjunt. La Cort dels Miralls comptarà amb una segona part així que haurem d'esperar a veure si entre les dues novel·les aconseguim entendre la historia sencera.

Una altra vegada serà !

miércoles, 13 de noviembre de 2013

Novedades sobre Kvothe y sus andanzas - Novetats sobre Kvothe i les seves aventures

¡Buenas!

Sí, sí, la periodicidad de este blog deja mucho que desear en estos últimos meses, pero más no puedo hacer. La semana pasada tuvimos por aquí al maravilloso Patrick Rothfuss, autor de El Nombre del Viento (reseña aquí: http://leyendovoyleyendovengoengo.blogspot.com.es/2012/04/el-nombre-del-viento-el-nom-del-vent.html) y El Temor de un Hombre Sabio (reseña aquí: http://leyendovoyleyendovengoengo.blogspot.com.es/2012/06/el-temor-de-un-hombre-sabio-el-temor.html). Pues bien, este hombre de prosa ágil y mirada afable vino a España a promocionar sus obras y firmó libros en Barcelona y Madrid (en la capital hubo colas de hasta 10 horas y el muy señor mío aguantó todo ese rato... Angelico mío...). Total, que además de demostrarnos que es un autor cercano al público y que transmite buen rollo, nos dejó algunas novedades que tiene guardadas en el cajón.



Yo me enteré de todos los proyectos -literarios y solidarios-  que tiene en mente gracias a esta entrevista: http://lahistoriadekvothe.com/blog/patrick-rothfuss-publicara-dos-novelas-cortas-protagonizadas-por-auri-bast. Es muy divertida y amena y nos acerca al mundo interior del autor.

Dios, cómo me gustaría llevarme a Rothfuss de cañas y debatir sobre Juego de Tronos :)

Disfrutad de la entrevista, ¡salud!

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones!

Sí, sí, la periodicitat d'aquest blog deixa molt que desitjar en els darrers mesos, però més no puc fer. La setmana passada vam tenir per aquí al meravellós Patrick Rothfuss, autor de El Nom del Vent (resenya aquí: http://leyendovoyleyendovengoengo.blogspot.com.es/2012/04/el-nombre-del-viento-el-nom-del-vent.html) i El Temor d'un Home Savi (resenya aquí:  http://leyendovoyleyendovengoengo.blogspot.com.es/2012/06/el-temor-de-un-hombre-sabio-el-temor.html). Doncs bé, aquest home de prosa àgil i mirada afable va venir a Espanya a promocionar les seves obres i va signar llibres a Barcelona i Madrid (a la capital va haver-hi cues de fins a 10 hores i el molt senyor meu va aguantar tota aquesta estona... Angelet meu...). Total, que a més de demostrar-nos que és un autor proper al públic i que transmeteix bon rotllo, ens va deixar algunes novetats que tenia guardades al calaix.



Jo em vaig enterar dels seus projectes -literaris i solidaris- que té en ment gràcies a aquesta entrevista: http://lahistoriadekvothe.com/blog/patrick-rothfuss-publicara-dos-novelas-cortas-protagonizadas-por-auri-bast. És molt divertida i amena i ens acosta al món interior de l'autor.

Déu, com m'agradaria portar-me a Rothfuss de canyes i debatre sobre Joc de Trons :)

Gaudiu de l'entrevista, ¡salud!

miércoles, 9 de octubre de 2013

Blog: esa puerta abierta - Blog: aquella porta oberta

¡Buenas!

¿Qué tal? Hoy no voy a seguir con las entradas de Geralt, primero porque cada vez es más difícil hacer reseñas sobre la saga (mira que llega a ser complicada la historia...) y segundo porque el otro día me pasó algo curioso que merece una entrada.

Fui a una entrevista de trabajo, me entrevistaron un chico y una chica muy majos. Al poco de estar hablando de mis datos personales (formación académica, idiomas...), el chico salta: "Ah, ¿sabes qué? Hemos entrado en tu blog". Yo me quedé con cara de muerta y me exprimí el cerebro en dos segundos para recordar sobre qué trataba mi última entrada y cuando llegué a la conclusión de que trataba sobre los libros de Geralt de Rivia se me vino el mundo encima porque pensé: "Madre mía, van a pensar que soy una freak". ¡¡Cosa que es totalmente cierta!! Sé que la literatura que me gusta no se acerca a los gustos del público en general, así que es lo que hay.

La cuestión es que los dos entrevistadores me empezaron a preguntar por qué había creado el blog, si tenía seguidores, cada cuánto actualizaba... La verdad, me hizo ilusión que me preguntaran sobre el blog porque es una cosa que cree para mí misma, para ordenar un poco mis pensamientos y hablar de las cosas que me gustan, sin pensar que le pudieran gustar a alguien más. Pero también pensé que nunca he escrito el blog para otros, es decir, siempre he hablado de lo que he querido y empleando el tono que he querido así que, ¿debería empezar a moderar según qué comentarios para evitar que se vuelvan en mi contra? ¿Pueden usar mi blog como arma arrojadiza en una entrevista de trabajo?



Me preocupa que esta puerta abierta a mi intimidad tenga que se cerrada o al menos tenga que dejarla entornada para que no se vuelva en mi contra. Por un momento pensé que tal vez podría hablar de libros más conocidos, quitarme esa imagen de "rarita" que me puede dar el blog.

Al final no conseguí el trabajo y no creo que fuera por culpa de los temas de mi blog, así que seguiré escribiendo sobre lo que me de la real gana, para eso se le llama blog personal :)

¡Salud!

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones !

Què tal ? Avui no seguiré amb les entrades de Geralt , primer perquè cada vegada és més difícil fer ressenyes sobre la saga (mira que arriba a ser complicada la història...) i segon perquè l'altre dia em va passar una cosa curiosa que mereix una entrada .

Vaig anar a una entrevista de treball, em van entrevistar un noi i una noia molt macos. Al poc d'estar parlant de les meves dades personals ( formació acadèmica , idiomes ... ), el noi salta: "Ah , saps què? Hem entrat al bloc ". Jo em vaig quedar amb cara de morta i em vaig esprémer el cervell en dos segons per recordar sobre què tractava la meva última entrada i quan vaig arribar a la conclusió que tractava sobre els llibres de Geralt de Rivia em va caure el món a sobre perquè vaig pensar: "Mare meva, pensaran que sóc una freak ". ¡¡Cosa que és totalment certa!! Sé que la literatura que m'agrada no s'acosta als gustos del públic en general, així que és el que hi ha.

La qüestió és que els dos entrevistadors em van començar a preguntar per què havia creat el blog, si tenia seguidors, cada quant actualitzava... La veritat , em va fer il · lusió que em preguntessin sobre el bloc perquè és una cosa que vaig crear per a mi mateixa, per ordenar una mica els meus pensaments i parlar de les coses que m'agraden, sense pensar que li puguin agradar a algú més . Però també vaig pensar que mai he escrit al blog per a altres, és a dir , sempre he parlat del que he volgut i emprant el to que he volgut així que, hauria de començar a moderar segons quins comentaris per evitar que es tornin en contra meva? Poden utilitzar el meu bloc com a arma llancívola en una entrevista de treball?



Em preocupa que aquesta porta oberta a la meva intimitat hagi que tancada o almenys hagi de deixar ajustada perquè no es torni en contra meva. Per un moment vaig pensar que potser podria parlar de llibres més coneguts, llevar-me aquesta imatge de " rareta " que em pot donar el bloc.

Al final no vaig aconseguir la feina i no crec que fos per culpa dels temes del meu blog , així que seguiré escrivint sobre el que em doni la real gana, per això se l'anomena bloc personal :)

Salut!

jueves, 12 de septiembre de 2013

La Sangre de los Elfos - La Sang dels Elfs

¡Buenas!

Perdón, perdón y mil veces perdón por haber tardado tanto en actualizar el blog. Dicho esto, hoy toca la entrada dedicada a La Sangre de los Elfos, tercer libro de la Saga de Geralt de Rivia. Este libro marca un antes y un después ya que los dos libros anteriores (El Último Deseo y La Espada del Destino) eran cuentos inconexos sobre Geralt de Rivia y sus andanzas, pero La Sangre de los Elfos es el primer libro en el que se empieza a narrar de forma lineal la historia de Ciri, Yennefer y Geralt.



Lo primero que tenéis que saber es que la historia de esos tres no es nada fácil de contar, de hecho se vuelve bastante rebuscada a medida que pasan los capítulos. Es una historia compleja que se remonta a muchos siglos atrás y en la que el destino ha estado siempre presente. Pero de momento, en este libro nos explican cómo es la relación de Geralt con Ciri y hasta qué punto la vida y la muerte de esta niña tan singular puede influir en el destino del mundo.

En este libro descubrimos a un Geralt más humano, muy implicado en la educación de Ciri y con una gran voluntad por darle valores adecuados a los tiempos que le van a tocar vivir. Como todo padre primerizo tomará malas decisiones y no comprenderá del todo cómo tiene que tratar con una adolescente, pero la relación entre él y Ciri será en todo momento muy tierna y amena. Ciri, que tendría que ser una niña boba que se ha criado en un palacio entre algodones, poco a poco dejará al descubierto un carácter fuerte e irónico que hace que nos partamos de risa con más de una contestación.

Descubriremos a una nueva hechicera llamada Triss que dará mucho que hablar ya que nos explican que durante un tiempo Geralt engañó a Yennefer con ella, así que la relación entre ambos en más que tensa. Triss sigue enamorada de Geralt, pero Geralt (pobre infeliz) sólo tiene ojitos para Yennefer, pese a todo.

Geralt, preocupado por la formación de Ciri, decide instruirla en el arte de la espada para que pueda defenderse durante los tiempos de guerra que estan por llegar. Una vez la niña ya ha conseguido moverse con agilidad y rapidez, recurre a Yennefer para que le enseñe el arte de la magia. La relación entre Yennefer y Ciri es tensa al principio porque ambas tienen un carácter muy fuerte, pero al final acaban desarrollando una relación madre - hija de lo más enternecedora por el bien de Geralt.

Resumiendo, este libro nos muestra cómo Ciri cambia las vidas de Geralt y Yennefer, convirtiéndolos de repente en padre y madre y sabiendo que ahora tienen que preocuparse por alguien más que por ellos mismos. Por otro lado, Ciri empieza a mostrar todo su potencial y ¡el lector ya puede ver que más adelante esta cría va a repartir hostias como panes!

Hasta aquí mi entrada de hoy, tiene poquitos spoilers así que no os quejéis. Lo que más me gusta de esta saga es que a partir de este libro ya empezamos a saber de qué pasta está hecho Geralt de Rivia y no, no os llevéis a engaño, no es un simple brujo.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones!

Perdó , perdó i mil vegades perdó per haver trigat tant a actualitzar el bloc. Dit això , avui toca l'entrada dedicada a La Sang dels Elfs, tercer llibre de la Saga de Geralt de Rivia. Aquest llibre marca un abans i un després ja que els dos llibres anteriors ( L'Últim Desig i L'Espasa del Destí ) eren contes inconnexos sobre Geralt de Rivia i les seves aventures , però La Sang dels Elfs és el primer llibre en què comença a narrar de manera lineal la història de Ciri, Yennefer i Geralt.



El primer que heu de saber és que la història d'aquests tres no és gens fàcil d'explicar , de fet es torna bastant rebuscada a mesura que passen els capítols . És una història complexa que es remunta a molts segles enrere i en què el destí hi ha estat sempre present. Però de moment, en aquest llibre ens expliquen com és la relació de Geralt amb Ciri i fins a quin punt la vida i la mort d'aquesta nena tan singular pot influir en el destí del món .

En aquest llibre descobrim un Geralt més humà , molt implicat en l'educació de Ciri i amb una gran voluntat per donar-li valors adequats als temps que li tocaran viure . Com tot pare primerenc prendrà males decisions i no comprendrà del tot com ha de tractar amb una adolescent , però la relació entre ell i Ciri serà en tot moment molt tendra i amena. Ciri, que hauria de ser una nena babau que s'ha criat en un palau entre cotons, a poc a poc deixarà al descobert un caràcter fort i irònic que fa que ens partim de riure amb més d'una resposta .

Descobrirem a una nova bruixa anomenada Triss que donarà molt que parlar ja que ens expliquen que durant un temps Geralt va enganyar Yennefer amb ella , així que la relació entre tots dos en més que tensa. Triss segueix enamorada de Geralt , però Geralt (pobre infeliç) només té ullets per Yennefer , malgrat tot.

Geralt , preocupat per la formació de Ciri , decideix instruir-la en l'art de l'espasa perquè pugui defensar-se durant els temps de guerra que estan per arribar. Un cop la nena ja ha aconseguit moure amb agilitat i rapidesa, recorre a Yennefer perquè li ensenyi l'art de la màgia. La relació entre Yennefer i Ciri és tensa al principi perquè totes dues tenen un caràcter molt fort, però al final acaben desenvolupant una relació mare - filla d'allò més entendridora pel bé de Geralt .

Resumint, aquest llibre ens mostra com Ciri canvia les vides de Geralt i Yennefer , convertint-los de cop en pare i mare i sabent que ara han de preocupar per algú més que per ells mateixos. D'altra banda , Ciri comença a mostrar tot el seu potencial i ¡ el lector ja pot veure que més endavant aquesta cria va a repartir hòsties com pans!

Fins aquí la meva entrada d'avui , té poquets spoilers així que no us queixeu . El que més m'agrada d'aquesta saga és que a partir d'aquest llibre ja comencem a saber de quina pasta està fet Geralt de Rivia i no, no us porteu a engany, no és un simple bruixot .



lunes, 13 de mayo de 2013

La Espada del Destino - L'Espasa del Destí

¡Buenas!

Sí, sí, ya lo sé, esta entrada se tendría que haber redactado hace mucho tiempo pero ¿qué queréis? ¡Hago lo que puedo! Os traigo la ansiada entrada sobre La Espada del Destino, el segundo libro de la saga de Geralt de Rivia. Este libro, igual que el anterior, es una compilación de cuentos sobre el brujo y los diferentes personajes que se encuentra en su camino, pero tiene una diferencia importante respecto al anterior: en este libro nos presentan a tres personajes muy importantes para la vida de Geralt:

- Yennefer: esta hechicera le ha robado el corazón a Geralt. Este personaje ya aparecía en El Último Deseo, pero no es hasta La Espada del Destino donde nos enteramos de cómo es realmente la relación entre ella y el brujo. A lo largo de toda la saga, Sapkowski muestra a Geralt como un sex symbol o como un latin lover, es decir, son muchas las mujeres que caerán rendidas. Pero él siempre, siempre, siempre volverá a Yennefer. Ya os iré desvelando el tira y afloja de estos dos en posteriores entradas.
Yennefer en todo su esplendor.

- Jaskier: el pícaro trovador. Jaskier es uno de esos personajes a los que amas desde el primer minuto. Antiguo amigo de Geralt, se caracteriza por ser un trovador con cierta fama tanto por sus canciones como por sus líos de faldas. Acompañará a Geralt durante toda la saga y aporta el toque gracioso a todos los diálogos.

- Ciri: ¡¡Ciri amigos, Ciri!! Os querría explicar tantas cosas sobre ella... Pero de momento no puedo. Sólo os diré que Ciri es el alfa y el omega de toda la Saga de Geralt de Rivia. En este libro descubrimos que Geralt tiene una "niña del destino": cuenta la leyenda que los brujos, como pago por un favor, pueden pedirle al deudor que le entregue "aquello que no estaba en su casa cuando se fue", es decir, por ejemplo un granjero que vuelva de la guerra puede encontrarse con que su mujer ha tenido un niño en ese tiempo, encontrando así algo que no estaba en su casa cuando se fue. Recordad que los brujos no pueden tener hijos por las mutaciones genéticas que sufren, así que la única forma de tener descendencia es así. ¿Entendéis el mecanismo? Bueno, Sapkowski lo explica mejor. Sea como fuera, Ciri está destinada a Geralt y Geralt a Ciri y es en este libro donde se descubre qué le depara el destino a esos dos.

Hasta aquí mi entrada sobre La Espada del Destino. No pararé de repetiros que esta saga merece mucho la pena y que no os la podéis perder. También aviso que hasta ahora me he contenido pero a partir del siguiente libro empezaré a hacer spoilers así que ¡leed, leed, leed!

------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Bones!

Sí, sí, ja ho sé, aquesta entrada s'hauria d'haver redactat fa molt temps però què voleu? ¡Faig el que puc! Us porto l'anhelada entrada sobre L'Espasa del Destí, el segon llibre de la saga de Geralt de Rivia. Aquest llibre, igual que l'anterior, és una compilació de contes sobre el bruixot i els diferents personatges que es troba en el seu camí, però té una diferència important respecte a l'anterior: en aquest llibre ens presenten tres personatges molt importants per a la vida de Geralt:

- Yennefer: aquesta bruixa li ha robat el cor a Geralt. Aquest personatge ja apareixia en L'Últim Desig, però no és fins l'Espasa del Destí on ens assabentem de com és realment la relació entre ella i el bruixot. Al llarg de tota la saga, Sapkowski mostra a Geralt com un sex symbol o com un latin lover, és a dir, són moltes les dones que cauran rendides. Però ell sempre, sempre, sempre tornarà a Yennefer. Ja us aniré desvetllant l'estira i arronsa d'aquests dos en posteriors entrades.

Yennefer en tot el seu esplendor.
- Jaskier: el murri trobador. Jaskier és un d'aquests personatges als que estimes des del primer minut. Antic amic de Geralt, es caracteritza per ser un trobador amb certa fama tant per les seves cançons com pels seus embolics de faldilles. Acompanyarà Geralt durant tota la saga i aporta el toc graciós a tots els diàlegs.

- Ciri: 'Ciri amics, Ciri!! Us voldria explicar tantes coses sobre ella ... Però de moment no puc. Només us diré que Ciri és l'alfa i l'omega de tota la Saga de Geralt de Rivia. En aquest llibre descobrim que Geralt té una "nena del destí": diu la llegenda que els bruixots, com a pagament per un favor, poden demanar-li al deutor que li lliuri "allò que no estava a casa quan va ser", és a dir, per exemple un granger que torni de la guerra pot trobar-se que la seva dona ha tingut un nen a aquest temps, trobant així una cosa que no estava a casa quan va marxar. Recordau que els bruixots no poden tenir fills per les mutacions genètiques que pateixen, així que l'única forma de tenir descendència és així. Enteneu el mecanisme? Bé, Sapkowski ho explica millor. Sigui com sigui, Ciri està destinada a Geralt i Geralt a Ciri i és en aquest llibre on es descobreix què li depara el destí a aquests dos.

Fins aquí la meva entrada sobre L'Espasa del Destí. No pararé de repetir-que aquesta saga val molt la pena i que no us la podeu perdre. També avís que fins ara m'he contingut però a partir del següent llibre començaré a fer spoilers així que llegiu, llegiu, llegiu!

miércoles, 17 de abril de 2013

La ovejita que vino a cenar - L'ovelleta que va venir a sopar

¡Buenas!

Ya sé que muchos esperabais que mi siguiente entrada fuera sobre otro libro de la saga de Geralt de Rivia y que queríais batallas y sangre, pero no. Os vengo a hablar de un cuento infantil preciosísimo que me ha encantado. ¿Que por qué os vengo a hablar de un cuento infantil? Pues porque este fin de semana me he enterado de que voy a ser tía y ha emergido mi lado tierno, así que en la próxima entrada seguiré con Geralt, pero hoy quiero hablaros de ovejitas y lobos.

Este cuento lo conocí gracias a una compañera de trabajo que me lo recomendó ya que tanto la historia como las ilustraciones que la acompañan son muy bonitas y están muy bien trabajadas. La ovejita que vino a cenar cuenta la historia de un lobo que sólo tiene una triste sopa de verduras para cenar, pero entonces llama a su puerta una ovejita hambrienta, con lo cual al lobo se le empieza a hacer la boca agua al pensar que puede añadir la ovejita a su triste sopa de verduras. Poco a poco, y tras una serie de aventuras que no os quiero destripar, el lobo se dará cuenta de que es mucho más gratificante disfrutar de la compañía de la ovejita que comérsela.



Es un cuento sobre primeras impresiones, compartir y ayudar. Pero sobretodo es un cuento sobre la amistad ya que, ¿quién iba a pensar que un lobo se haría amigo de una oveja? Es un libro que ha tenido mucho éxito y será el primer libro de mi sobrino.

Ahora que voy a ser tía (se nota que me gusta cómo suena: tía), me gustaría que me recomendarais cuentos infantiles que recordéis o que conozcáis, ¡tengo que inculcarle el gusto por la lectura!.

Muy muy recomendable.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones!


Ja sé que molts esperàveu que la meva següent entrada fos sobre un altre llibre de la saga de Geralt de Rivia i que volíeu batalles i sang, però no. Us vinc a parlar d'un conte infantil preciosíssim que m'ha encantat. ¿Que per què us vinc a parlar d'un conte infantil? Doncs perquè aquest cap de setmana m'he assabentat que seré tieta i ha emergit meu costat tendre, així que en la propera entrada seguiré amb Geralt, però avui vull parlar-vos d'ovelletes i llops.

Aquest conte el vaig conèixer gràcies a una companya de feina que me'l va recomanar ja que tant la història com les il · lustracions que l'acompanyen són molt boniques i estan molt ben treballades. La ovelleta que va venir a sopar conta la història d'un llop que només té una trista sopa de verdures per sopar, però llavors truca a la porta una ovelleta famolenca, amb la qual cosa el llop se li comença a fer la boca aigua al pensar que pot afegir l'ovelleta a la seva trista sopa de verdures. A poc a poc, i després d'una sèrie d'aventures que no us vull esbudellar, el llop s'adonarà que és molt més gratificant gaudir de la companyia de la ovelleta que menjar-se-la.



És un conte sobre primeres impressions, compartir i ajudar. Però sobretot és un conte sobre l'amistat ja que, qui anava a pensar que un llop es faria amic d'una ovella? És un llibre que ha tingut molt èxit i serà el primer llibre del meu nebot.

Ara que seré tieta (es nota que m'agrada com sona: tieta), m'agradaria que em recomenessiu contes infantils que recordeu o que conegueu, tinc que inculcar-li el gust per la lectura!.

Molt molt recomanable.




viernes, 29 de marzo de 2013

¡He vuelto! - He tornat!

¡Buenas a todos!

No sabéis la alegría que me da poder escribir aquí de nuevo. Prometo que estos cuatro meses de ausencia han sido totalmente justificados y espero que me lo sepáis perdonar. También advierto que, aunque tengo pensado volver a escribir entradas con regularidad, no podré hacerlo al ritmo del año pasado ya que ahora estoy mucho más liada.

Os cuento: en Navidad estuve trabajando en Fnac Libros durante la campaña de Reyes. He de decir que la experiencia fue increíble y que trabajar rodeada de novelas, cuentos, cómics y demás me tuvo realmente entretenida y aprendí muchísimo de qué tipo de libros y lectores tenemos por el mundo. Ahora volveré a trabajar con ellos para la campaña de Sant Jordi, ya os explicaré más adelante cómo me va.

Al terminar Navidad empezaban los exámenes de la universidad. Para los que no lo sepáis, estoy cursando el Grado en Información y Documentación, la antigua Biblioteconomía vamos. Me encanta la carrera, aunque me quita años de vida porque requiere mucha constancia y esfuerzo. Pero poco a poco lo voy sacando adelante, ¡los exámenes me fueron genial!.

Una vez terminados los exámenes pensaba que podría respirar un ratito, pero no. En Febrero llegaron los exámenes de oposiciones a los que me había inscrito en Noviembre, así que aproveché las vacaciones de la universidad para seguir estudiando. Me gustaría decir que esos exámenes me fueron tan bien como los de la carrera, pero tuve muy poco tiempo para prepararme (apenas dos semanas) y ciertamente me fueron fatal.

¿Y de Febrero hasta hoy? Pues empezó el segundo semestre y cogí una asignatura más que el semestre anterior (5 asignaturas en total), lo cual fue mi fin ya que ahora voy muy pero que muy de culo con la universidad. Además, han salido dos convocatorias de oposiciones, con lo cual vuelvo a estar como a principios de año.

En fin, que esto es la justificación de mis ausencias, prometo volver a retomar el blog, sigo queriendo haceros una reseña de todos los libros de Geralt de Rivia y de muchos más libros. Gracias por vuestra paciencia, en breve nos volvemos a ver.

¡Salud!

---------------------------------------------------------------------------------------------------------


Bones a tots!

No sabeu l'alegria que em dóna poder escriure aquí de nou. Prometo que aquests quatre mesos d'absència han estat totalment justificats i espero que m'ho sapigueu perdonar. També adverteixo que, encara que tinc pensat tornar a escriure entrades amb regularitat, no podré fer-ho al ritme de l'any passat ja que ara estic molt més embolicada.

Us explico: per Nadal vaig estar treballant a Fnac Llibres durant la campanya de Reis. He de dir que l'experiència va ser increïble i que treballar envoltada de novel · les, contes, còmics i altres em va tenir realment entretinguda i vaig aprendre moltíssim de quin tipus de llibres i lectors tenim pel món. Ara tornaré a treballar amb ells per a la campanya de Sant Jordi, ja us explicaré més endavant com em va.

En acabar Nadal començaven els exàmens de la universitat. Per als que no ho sapigueu, estic cursant el Grau en Informació i Documentació, l'antiga Biblioteconomia. M'encanta la carrera, encara que treu anys de vida perquè requereix molta constància i esforç. Però a poc a poc el vaig tirant endavant, ¡els exàmens em van anar genial!.

Un cop acabats els exàmens pensava que podria respirar una estoneta, però no. Al febrer van arribar els exàmens d'oposicions als que m'havia inscrit al novembre, així que vaig aprofitar les vacances de la universitat per seguir estudiant. M'agradaria dir que aquests exàmens em van anar tan bé com els de la carrera, però vaig tenir molt poc temps per preparar-me (tot just dues setmanes) i certament em van anar fatal.

I de febrer fins avui? Doncs va començar el segon semestre i vaig agafar una assignatura més que el semestre anterior (5 assignatures en total), la qual cosa va ser la meva fi ja que ara vaig molt i molt de cul amb la universitat. A més, han sortit dues convocatòries d'oposicions, de manera que torno a estar com a principis d'any.

En fi, que això és la justificació dels meus absències, prometo tornar a reprendre el bloc, segueixo volent fer-vos una ressenya de tots els llibres de Geralt de Rivia i de molts més llibres. Gràcies per la vostra paciència, en breu ens tornem a veure.

Salut!

miércoles, 12 de diciembre de 2012

Estresada - Estressada

¡Buenas!

Aquí llega la desaparecida en combate. Ya sé que hace un montón que no escribo en el blog y aún faltan un par de meses para que pueda retomar su actividad normal, así que os hago esta entrada para explicaros el por qué de toda esta dejadez.

Os cuento: yo estoy estudiando el Grado en Información y Documentación porque tengo como objetivo trabajar en bibliotecas u otras unidades de información. Mi vida son los libros y a eso me quiero dedicar. La cuestión es que a finales de Octubre salió una convocatoria de oposiciones a auxiliar de biblioteca en mi municipio, así que decidí apuntarme. Haced cuentas: estar estudiando una carrera + preparar oposiciones = marronazo. Total, que si ya estaba suficientemente liada, a principios de Diciembre me llaman de Fnac y me dicen que si quiero trabajar durante la Campaña de Navidad en la sección de libros. Estando como están las cosas y sin un duro en el banco les dije que sí, así que estudiar una carrera + preparar oposiciones + trabajar a media jornada = no tener tiempo ni de tomar un café.

Sí amigos, estoy muy estresada, pero sarna con gusto no pica ya que todas las actividades a las que estoy prestando tiempo me ayudarán a conseguir lo que quiero (espero). Así que, sintiéndolo mucho, no creo que vuelva a escribir posts a su ritmo habitual hasta Febrero. De hecho estoy escribiendo esto deprisa y corriendo porque ya me daba un poquito de vergüenza tener el blog tan abandonado y no podía estar sin daros una explicación.

¡Nos vemos en Febrero!

----------------------------------------------------------------------------------------------------------


Bones!

Aquí arriba la desapareguda en combat. Ja sé que fa un munt que no escric al bloh i encara falten un parell de mesos perquè pugui reprendre la seva activitat normal, així que us faig aquesta entrada per explicar el perquè de tota aquesta deixadesa.

Us explico: jo estic estudiant el Grau en Informació i Documentació perquè tinc com a objectiu treballar en biblioteques o altres unitats d'informació. La meva vida són els llibres i a això em vull dedicar. La qüestió és que a finals d'octubre va sortir una convocatòria d'oposicions a auxiliar de biblioteca en el meu municipi, així que vaig decidir apuntar-m'hi. Feu comptes: estar estudiant una carrera + preparar oposicions = marronazo. Total, que si ja estava prou embolicada, a principis de desembre em truquen de Fnac i em diuen que si vull treballar durant la Campanya de Nadal a la secció de llibres. Estant com estan les coses i sense un duro al banc els vaig dir que sí, així que estudiar una carrera + preparar oposicions + treballar a mitja jornada = no tenir temps ni de prendre un cafè.

Sí amics, estic molt estressada, però sarna amb gust no pica ja que totes les activitats a les que estic prestant temps m'ajudaran a aconseguir el que vull (espero). Així que, sentint-ho molt, no crec que torni a escriure posts al seu ritme habitual fins Febrer. De fet estic escrivint això a corre-cuita perquè ja em feia una mica de vergonya tenir el blog tan abandonat i no podia estar sense donar-vos una explicació.

Ens veiem al Febrer!

jueves, 25 de octubre de 2012

El último deseo - L'últim desig

¡Buenas!

He tardado un poquito en hacer esta entrada porque estos días ha sido mi cumpleaños (25 primaveras, como lo oyes), y he estado liada con celebraciones, soplo de velas y disfrute de regalos. Por cierto, mi hombre me ha regalado un libro de Drizzt Do'Urden, otro personajillo del que algún día os hablaré...

Pero hoy vamos a lo que vamos: lo prometido es deuda, voy a dedicar una entrada a cada uno de los libros de la saga de Geralt de Rivia, de Andrzej Sapkowski. Os pongo en antecedentes: la saga de Geralt de Rivia comienza con dos libros de cuentos sueltos sobre Geralt y sus compañeros de aventuras. En estos cuentos todavía no se desarrolla la historia épica que se explica en el resto de libros, pero a través de los cuentos vamos conociendo a todos los personajes y todas sus facetas, como el sentido del humor de Jaskier, amigo trovador del brujo o los cambios de humor de Yennefer, amante - amiga - compañera odiosa - amor platónico de Geralt.

Hoy empezamos por el principio de los tiempos: El último deseo.



He de decir que éste no fue el primer libro de Geralt que yo me leí: mi novio me regaló primero La espada del Destino, que dentro de la saga ocupa el segundo lugar, pero tampoco me importó demasiado ya que, como he dicho, los dos primeros libros son cuentos sueltos sobre los personajes que más adelante conformarán el imaginario de la saga. Si queréis saber qué me pareció La Espada del Destino tendréis que esperar a la siguiente entrada.

El Último Deseo narra las aventuras y desventuras de Geralt de Rivia, y es ahí donde vemos lo desgraciado de su existencia: todos los señores de las diversas villas y villorrios se disputan en un momento dado los trabajos de un brujo (que si tengo una estrige revoltosa en las alcantarillas, que si hay un gul que no para de estorbar...), pero a la hora de la verdad, los brujos no están valorados ni por su trabajo ni por sus condiciones físicas.

Se supone que los brujos son niños que desde muy pequeños son entrenados para poder matar a todo tipo de monstruos y peligros varios. Además del entrenamiento físico, se les realiza la Prueba de las Hierbas: les dan una serie de elixires compuestos por diferentes plantas que harán que su genética mute para mejorar sus capacidades físicas: son más rápidos, ven mejor en la oscuridad, tienen los sentidos más desarrollados... Geralt también es conocido como "El lobo blanco" ya que después de la Prueba su pelo se quedó completamente blanco. Hay un punto importante: no todos los niños superan la Prueba.

Digamos que los brujos son como super hombres, pero en realidad todo el mundo les trata como a mutantes, bichos raros que sólo saben matar y que no tienen sentimientos ni escrúpulos. Geralt está resignado a ese papel y se compadece constantemente de su condición: Sapkowski nos muestra un personaje cínico, enfadado con el mundo pero que no es capaz de darle la espalda a aquellos que lo tratan tan mal. Para mí esa es la gracia del personaje, Geralt es muy buena persona pese a que todo le dicta que no lo sea. Dada su condición de brujo, a nadie le sorprendería si fuera hosco y frío con la gente, si no le importara nada más que el dinero y no pusiera sentimiento en lo que hace: eso es lo que se espera de él. Y en muchos momentos él se llega a creer que su naturaleza es así, que realmente él es una persona que no merece un trato agradable porque es un mutante, pero siempre, siempre, siempre acaba demostrando que es mucho más humano de lo que todos creen y acaba haciendo algo valiente y arriesgado que sabe que nadie le agradecerá y que incluso hará que le expulsen de la ciudad o termine en los calabozos, pero es lo que le dicta su conciencia.

Como ya he dicho, El Último deseo está formado por cuentos sueltos, en concreto siete cuentos: La voz de la razón, El Brujo, La semilla de la verdad, Un mal menor, Una cuestión de precio, El Confín del mundo y El último deseo. La crítica ha destacado a Sapkowski por su capacidad para reflejar la cultura popular polaca y universal en los libros del brujo: así, encontramos clásicos como La Bella y la Bestia pero con un toque mucho más macabro y cruel y con mucho más sentido del humor. Es importante destacar el sentido del humor de la saga de Geralt de Rivia: hay conversaciones que están tan bien ejecutadas y son tan amenas que te parece estar sentado a la mesa con los personajes y os aseguro que durante esas conversaciones ha habido momentos que me he reído a carcajada limpia.

Por último, destacar a un personaje que sobresale por encima de todos los demás con diferencia y que aparece justo al final del libro: la hechicera Yennefer de Vengerberg, una belleza de pelo rizado negro y ojos violetas que siempre huele a lilas y grosellas. Ay amigos, quién no ha soñado ser Yennefer... Geralt nos la presenta como una hechicera caprichosa, presuntuosa y aprovechada, una mujer que utiliza sus encantos para conseguir aquello que quiere y al precio que sea. Yennefer, como todas las hechiceras, es estéril, y su mayor deseo es poder recuperar su fertilidad, llegando así a intentar capturar a un ser mágico mucho más poderoso que ella. Geralt, al cual ha tratado fatal y le ha metido en problemas con la guardia de la ciudad, acude a ayudarla porque sabe que la hechicera no puede ganar y sella su destino al de ella. Así nace una historia de amor entre Geralt y Yennefer que se prolongará hasta el final de la saga. Es un romance frustrante y lleno de decepciones y reproches por parte de ambos, pero al final siempre terminan el uno con el otro hasta el punto de tener una hija en común. Pero de eso ya hablaremos más adelante...



Para terminar os diré que la editorial Alamut presenta este primer libro con dos portadas diferentes: una es la clásica en la que aparece Geralt de Rivia de costado y otra una edición especial dedicada al videojuego The Witcher 2, basado en las aventuras del brujo, y en la que aparece el personaje del videojuego de cuerpo entero. Personalmente me quedo con la clásica aunque la del The Witcher 2 también es muy chula y mucho más épica.

Muy muy recomendado.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------



Bones!

He trigat una mica en fer aquesta entrada perquè aquests dies ha estat el meu aniversari (25 primaveres, com ho sents), i he estat embolicada amb celebracions, espelmes i gaudi de regals. Per cert, el meu home m'ha regalat un llibre de Drizzt Do'Urden, un altre personatge del que algun dia us parlaré ...

Però avui anem al que anem: el promès és deute, vaig a dedicar una entrada a cada un dels llibres de la saga de Geralt de Rivia, d'Andrzej Sapkowski. Us poso en antecedentes: la saga de Geralt de Rivia comença amb dos llibres de contes solts sobre Geralt i els seus companys d'aventures. En aquests contes encara no es desenvolupa la història èpica que s'explica a la resta de llibres, però a través dels contes anem coneixent tots els personatges i totes les seves facetes, com el sentit de l'humor de Jaskier, amic trobador del bruixot o els canvis d'humor de Yennefer, amant - amiga - companya odiosa - amor platònic de Geralt.

Avui comencem pel principi dels temps: L'últim desig.



He de dir que aquest no va ser el primer llibre de Geralt que jo em vaig llegir: el meu xicot em va regalar primer L'espasa del destí, que dins de la saga ocupa el segon lloc, però tampoc em va importar massa ja que, com he dit, els dos primers llibres són contes solts sobre els personatges que més endavant conformaran l'imaginari de la saga. Si voleu saber què em va semblar l'Espasa del Destí haureu d'esperar a la següent entrada.

L'Últim Desig narra les aventures i desventures de Geralt de Rivia, i és aquí on veiem el desgraciat de la seva existència: tots els senyors de les diverses viles i llogarets es disputen en un moment donat els treballs d'un bruixot (que si tinc una estrige revoltosa a les clavegueres, que si hi ha un Gul que no para de destorbar ...), però a l'hora de la veritat, els bruixots no estan valorats ni pel seu treball ni per les seves condicions físiques.

Se suposa que els bruixots són nens que de ben petits són entrenats per poder matar a tot tipus de monstres i perills diversos. A més de l'entrenament físic, se'ls realitza la Prova de les Herbes: els donen una sèrie de elixirs compostos per diferents plantes que faran que la seva genètica muti per millorar les seves capacitats físiques: són més ràpids, veuen millor en la foscor, tenen els sentits més desenvolupats ... Geralt també és conegut com "El llop blanc" ja que després de la Prova seu pèl es va quedar completament blanc. Hi ha un punt important: no tots els nens superen la prova.

Diguem que els bruixots són com super homes, però en realitat tothom els tracta com a mutants, estranya raça que només saben matar i que no tenen sentiments ni escrúpols. Geralt està resignat a aquest paper i es compadeix constantment de la seva condició: Sapkowski ens mostra un personatge cínic, enfadat amb el món però que no és capaç de donar-li l'esquena a aquells que el tracten tan malament. Per a mi aquesta és la gràcia del personatge, Geralt és molt bona persona tot i que tot li dicta que no ho sigui. Donada la seva condició de bruixot, a ningú li sorprendria que fos esquerp i fred amb la gent, si no li importés res més que els diners i no posés sentiment pel que fa: això és el que s'espera d'ell. I en molts moments ell s'arriba a creure que la seva naturalesa és així, que realment ell és una persona que no mereix un tracte agradable perquè és un mutant, però sempre, sempre, sempre acaba demostrant que és molt més humà del que tots creuen i acaba fent una mica valent i arriscat que sap que ningú li agrairà i que fins i tot farà que l'expulsen de la ciutat o acabi en els calabossos, però és el que li dicta la seva consciència.

Com ja he dit, L'Últim desig està format per contes solts, en concret set contes: La veu de la raó, el Bruixot, La llavor de la veritat, Un mal menor, Una qüestió de preu, Els confins del món i L'últim desig. La crítica ha destacat Sapkowski per la seva capacitat per reflectir la cultura popular polonesa i universal en els llibres del bruixot: així, trobem clàssics com La Bella i la Bèstia però amb un toc molt més macabre i cruel i amb molt més sentit de l'humor. És important destacar el sentit de l'humor de la saga de Geralt de Rivia: hi ha converses que estan tan ben executades i són tan amenes que et sembla estar assegut a la taula amb els personatges i us asseguro que durant aquestes converses ha hagut moments que m'he rigut a cor què vols.

Finalment, destacar un personatge que sobresurt per sobre de tots els altres amb diferència i que apareix just al final del llibre: la bruixa Yennefer de Vengerberg, una bellesa de pèl arrissat negre i ulls violetes que sempre fa olor de liles i groselles. Ai amics, qui no ha somiat ser Yennefer ... Geralt ens la presenta com una bruixa capritxosa, presumptuosa i aprofitada, una dona que utilitza els seus encants per aconseguir allò que vol i al preu que sigui. Yennefer, com totes les bruixes, és estèril, i el seu major desig és poder recuperar la seva fertilitat, arribant així a intentar capturar un ésser màgic molt més poderós que ella. Geralt, al qual ha tractat fatal i l'ha ficat en problemes amb la guàrdia de la ciutat, va a ajudar perquè sap que la bruixa no pot guanyar i segella el seu destí al d'ella. Així neix una història d'amor entre Geralt i Yennefer que es prolongarà fins al final de la saga. És un romanç frustrant i ple de decepcions i retrets per part dels dos, però al final sempre acaben l'un amb l'altre fins al punt de tenir una filla en comú. Però d'això ja en parlarem més endavant ...



Per acabar us diré que l'editorial Alamut presenta aquest primer llibre amb dues portades diferents: una és la clàssica en què apareix Geralt de Rivia de costat i una altra una edició especial dedicada al videojoc The Witcher 2, basat en les aventures del bruixot, i en la qual apareix el personatge del videojoc de cos sencer. Personalment em quedo amb la clàssica encara que la de The Witcher 2 també és molt xula i molt més èpica.

Molt molt recomanat.



jueves, 27 de septiembre de 2012

Geralt de Rivia - Geralt de Rivia

¡Buenas! He decidido empezar una serie de entradas dedicadas a la obra de Andrzej Sapkowski, autor de la saga de Geralt de Rivia, entre otras obras. ¿Por qué voy a hacer esto? Hace poco le dediqué una entrada a este autor ya que su forma de escribir me parece una absoluta pasada y me tiene del todo fascinada, así que ahora me dispongo a hacer una reseña de cada una de las obras que forman la saga de Geralt de Rivia porque el brujo es su plato estrella y me he leído cada uno de los libros un par de veces por lo menos (¡¡no puedo parar!!).



Os pongo en antecedentes: la saga de Geralt de Rivia explica las aventuras de, como no, Geralt de Rivia, un brujo que se dedica a matar monstruos, despejar caminos o quitar maldiciones, entre otras chapuzas. Ojo, es una saga de ciencia - ficción, pero los personajes tienen problemas reales, no es la típica saga de literatura fantástica en la que un cazador de dragones tiene que salvar al mundo del malvado señor-de-las-tinieblas-inifinitas-y-profundas-del-abismo-negro-de-la-oscuridad-eterna-y-maligna. No, Geralt es un tío normal y corriente que negocia sus tarifas antes de matar a una estrige o liberar un cementerio lleno de guls. La verdad es que me recuerda bastante a la situación actual ya que muchas veces las ciudades que lo contratan no quieren pagar (como los ayuntamientos de algunos municipios españoles) o la gente trata a Geralt de forma despectiva por la profesión que tiene, infravalorandole por hacer algo muy necesario pero que nadie quiere hacer (como podría ser hoy en día la profesión del personal de limpieza).



En cualquier caso, esta saga era muy conocida en su Polonia natal, pero alcanzó fama mundial gracias a la creación de un videojuego basado en las novelas de Geralt de Rivia: The Witcher (desarrollado por CD Projekt Red Studio y Atari). Tenemos suerte de que España sea tierra de viciados a los juegos de rol ya que gracias a ello los libros de Sapkowski se han traducido a nuestro idioma (sólo están disponibles en polaco, inglés y español. Ahora los están traduciendo al francés).

Así que creo esta entrada para haceros esta pequeña introducción al mundo de Geralt de Rivia. A mí desde luego me tiene embobada, Sapkowski combina la aventura con un humor irreverente, mezcla romanticismo con muerte y luchas con conversaciones de taberna.

En breve comenzaré las entradas dedicadas a cada uno de los libros, ¡un poco de paciencia!

------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Bones! He decidit començar una sèrie d'entrades dedicades a l'obra de Andrzej Sapkowski, autor de la saga de Geralt de Rivia, entre altres obres. Per què faré això? Fa poc li vaig dedicar una entrada a aquest autor ja que la seva forma d'escriure em sembla una absoluta passada i em té del tot fascinada, així que ara em disposo a fer una ressenya de cadascuna de les obres que formen la saga de Geralt de Rivia ja que el bruixot és el seu plat estrella i m'he llegit cadascun dels llibres un parell de vegades com a mínim (¡¡no puc parar!!).



Us poso en antecedents: la saga de Geralt de Rivia explica les aventures d'en, com no, Geralt de Rivia, un bruixot que es dedica a matar monstres, aclarir camins o treure malediccions, entre altres nyaps. Compte, és una saga de ciència - ficció, però els personatges tenen problemes reals, no és la típica saga de literatura fantàstica en què un caçador de dracs ha de salvar el món del malvat senyor-de-les-tenebres-inifinites-i -profundes-del-abisme-negre-de-la-foscor-eterna-i-maligna. No, Geralt és un tio normal i corrent que negocia les seves tarifes abans de matar una estrige o alliberar un cementiri ple de guls. La veritat és que em recorda bastant a la situació actual ja que moltes vegades les ciutats que el contracten no volen pagar (com els ajuntaments d'alguns municipis espanyols) o la gent tracta a Geralt de manera despectiva per la professió que té, infravalorant-lo per fer allò que és molt necessari però que ningú vol fer (com podria ser avui en dia la professió del personal de neteja).




En qualsevol cas, aquesta saga era molt coneguda a la seva Polònia natal, però va aconseguir fama mundial gràcies a la creació d'un videojoc basat en les novel · les de Geralt de Rivia: The Witcher (desenvolupat per CD Projekt Xarxa Studio i Atari). Tenim sort que Espanya sigui terra de viciats als jocs de rol ja que gràcies a això els llibres de Sapkowski s'han traduït al nostre idioma (només estan disponibles en polonès, anglès i espanyol. Ara els estan traduint al francès).

Així que creo aquesta entrada per fer-vos aquesta petita introducció al món de Geralt de Rivia. A mi per descomptat em té embadalida, Sapkowski combina l'aventura amb un humor irreverent, barreja romanticisme amb mort i lluites amb converses de taverna.

En breu començaré les entrades dedicades a cadascun dels llibres, ¡una mica de paciència!

lunes, 17 de septiembre de 2012

Grandes polvos de la historia - Grans "polvos" de la història

¡Buenas!

Sí, habéis leído bien, polvos. Polvos, a saber: realizar el coito, hacer el amor, montárselo en un Simca 1000 o hacer el "bunga bunga" según Berlusconi. Hoy os traigo la reseña de un libro que me ha gustado tanto por su originalidad como por su rigor histórico: se trata de Grandes Polvos de la Historia, de José Ignacio de Arana. Es un libro que narra diversos hechos históricos curiosos relacionados con la sexualidad de los personajes que aparecen en ellos.

A primera vista puede parecer un poco superficial, pero la verdad es que engancha enseguida y te descubre facetas de la historia que no podías ni imaginar. La sexualidad, pese a quien le pese, sigue siendo un tema tabú y todavía más cuando se tiene que hablar de relaciones sexuales de reyes y reinas: hijos bastardos, hijos reconocidos por el rey pero que en verdad siempre se creyó que eran del mariscal de campo... Y no hablemos ya de sexualidad e iglesia: amores entre curas y monjas, cardenales con deseos irrefrenables, embarazos ocultos entre los muros de los conventos... En un momento histórico en el que los matrimonios unían naciones y el nacer en noble cuna era considerado derecho divino al trono, Arana nos descubre que no es oro todo lo que reluce y que muchos de los rumores y mitos que circulaban por la corte resultaban ser la rotunda y pura verdad de los hechos.



Con capítulos tan destacados como "El embarazo fantasma de María Tudor", "El no tan extraño caso de la mujer barbuda" o "sadomasoquismo en los conventos", Arana crea una obra fresca y pícara, sin perder de vista el sentido histórico ni el sentido del humor. Como me dijo mi madre cuando vio el título: "ver la historia desde la jodienda".

Nota al lector: reconócelo: parece que el sexo aumenta nuestra capacidad de retentiva. Si no te gusta la historia y te parece aburrida, te recomiendo fervientemente este libro ya que aporta un punto de vista nuevo que hace que los hechos, lugares y personajes discurran como en una novela rosa, pero narrando, al fin y al cabo, hechos históricos verídicos y constatados.

Muy muy recomendable.

------------------------------------------------------------------------------------------------------


Sí, heu llegit bé, pols. Pols, a saber: realitzar el coit, fer l'amor, muntar-s'ho en un Simca 1000 o fer el "bunga bunga" segons Berlusconi. Avui us porto la ressenya d'un llibre que m'ha agradat tant per la seva originalitat com pel seu rigor històric: es tracta de Grans "polvos" de la Història, de José Ignacio de Arana. És un llibre que narra diversos fets històrics curiosos relacionats amb la sexualitat dels personatges que apareixen en ells.

A primera vista pot semblar una mica superficial, però la veritat és que enganxa de seguida i et descobreix facetes de la història que no podies ni imaginar. La sexualitat, tot i qui li pesi, segueix sent un tema tabú i encara més quan s'ha de parlar de relacions sexuals de reis i reines: fills bastards, fills reconeguts pel rei però que en veritat sempre es va creure que eren del mariscal de camp ... I no parlem ja de sexualitat i església: amors entre capellans i monges, cardenals amb desitjos irrefrenables, embarassos ocults entre els murs dels convents ... En un moment històric en què els matrimonis unien nacions i el néixer en noble bressol era considerat dret diví al tron, Arana ens descobreix que no és or tot el que llueix i que molts dels rumors i mites que circulaven per la cort resultaven ser la rotunda i pura veritat dels fets.



Amb capítols tan destacats com "L'embaràs fantasma de Maria Tudor", "Ell no tan estrany cas de la dona barbuda" o "sadomasoquisme en els convents", Arana crea una obra fresca i múrria, sense perdre de vista el sentit històric ni el sentit de l'humor. Com em va dir la meva mare quan va veure el títol: "veure la història des de la jodienda".

Nota al lector: ho has de reconèixer: sembla que el sexe augmenta la nostra capacitat de retentiva. Si no t'agrada la història i et sembla avorrida, et recomano ferventment aquest llibre ja que aporta un punt de vista nou que fa que els fets, llocs i personatges discorrin com en una novel · la rosa, però narrant, al cap i a la fi, fets històrics verídics i constatats.

Molt molt recomanable.

martes, 14 de agosto de 2012

Cosas que me dan rabia III - Coses que em van ràbia III

¡Buenas!

Pido perdón por no hacer una entrada desde hace más de dos semanas. Es verano, es lo que tiene: playa, noches de copas, aire acondicionado en el comedor de casa... Así que una se distrae y deja el blog colgando, y eso no puede ser.

Esperaba que después de tanto tiempo sin escribir mi primera entrada estuviera dedicada a un buen libro de los que me he leído este verano (todo llegará), pero no, hoy toca Cosas que me dan rabia volumen III. ¿Qué me da rabia esta vez? Está relacionado con el bello oficio de documentalista.

Documentalista, definido por la RAE como "persona dedicada a recopilar datos biográficos, informes, noticias, etc. sobre determinada materia". Hoy día el oficio de documentalista va más allá del mero hecho de recopilar información ya que además de ordenarla le da un sentido, la integra en un espacio, le da valor a la información que tiene entre manos y hace que esa información este disponible ya sea para el cliente de una empresa como para el usuario de un archivo o biblioteca.



A lo largo de la historia son muchos los sucesos de los cuales no tenemos constancia porque la información se perdió, desapareció o simplemente se fue desperdigando hasta que al final no se ha conservado ningún testimonio escrito. Mantener un orden en todo lo que vamos produciendo nos asegura que el día de mañana esa información esté disponible para el resto y les pueda ser útil, pudiendo acceder a la misma de forma rápida y precisa.

Entonces, de nuevo os preguntaréis: ¿qué me da rabia esta vez? Lo que me da rabia es que cuando digo que me estoy planteando estudiar documentación, la gente automáticamente responde: ¿pero hace falta una carrera para saber ordenar papeles? No tengo palabras para describir lo que siento cuando me dicen algo así, primero de todo porque me parece una falta de respeto que alguien menosprecie una carrera universitaria, es como si le dices a un óptico: ¿pero hace falta una carrera para saber vender gafas? ¡¡Es que no sólo estamos hablando de saber vender gafas, estamos hablando de conocer sus propiedades, de saber adaptar las gafas al usuario, de conocer el producto que tenemos entre manos!! Lo segundo que me da rabia es que la gente, cuando concibe algo como aburrido o poco emocionante, de repente lo convierte en algo banal, con poco sentido para el resto. ¿Verdad que cuando vas al médico quieres que tu ficha no esté traspapelada? ¿Verdad que cuando vas a solicitar una beca te vuelves loco buscando todos los papeles que te han pedido? Entonces, ¿no crees que el oficio de documentalista tiene algún sentido y que no es tan fácil como parece?

Me da rabia que la gente menosprecie un oficio, y más cuando les acabas de decir que tú te quieres dedicar a ello. Me parece una falta de respeto. Me da rabia y pena. Mucha pena.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Bones!

Demano perdó per no fer una entrada des de fa més de dues setmanes. És estiu, és el que hi ha: platja, nits de copes, aire condicionat al menjador de casa ... Així que una es distreu i deixa el blog penjant, i això no pot ser.

Esperava que després de tant temps sense escriure la meva primera entrada estigués dedicada a un bon llibre dels que m'he llegit aquest estiu (tot arribarà), però no, avui toca Coses que em fan ràbia volum III. Què em fa ràbia aquest cop? Està relacionat amb el noble ofici de documentalista.

Documentalista, definit per la RAE com a "persona dedicada a recopilar dades biogràfiques, informes, notícies, etc. Sobre determinada matèria". Avui dia l'ofici de documentalista va més enllà del simple fet de recopilar informació ja que a més d'ordenar-la li dóna un sentit, la integra en un espai, li dóna valor a la informació que té entre mans i fa que aquesta informació estigui disponible ja sigui per al client d'una empresa com per a l'usuari d'un arxiu o biblioteca.



Al llarg de la història són molts els successos dels quals no tenim constància perquè la informació es va perdre, desaparèixer o simplement es va anar escampant fins que al final no s'ha conservat cap testimoni escrit. Mantenir un ordre en tot el que anem produint ens assegura que el dia de demà aquesta informació estigui disponible per a la resta i us sigui útil, podent accedir-hi de forma ràpida i precisa.


Llavors, de nou us preguntareu: què em fa ràbia aquest cop? El que em fa ràbia és que quan dic que m'estic plantejant estudiar documentació, la gent automàticament respon: però cal una carrera per saber ordenar papers? No tinc paraules per descriure el que sento quan em diuen alguna cosa així, primerament, perquè em sembla una falta de respecte que algú menyspreï una carrera universitària, és com si li dius a un òptic: però cal una carrera per saber vendre ulleres? ¡¡És que no només estem parlant de saber vendre ulleres, estem parlant de conèixer les seves propietats, de saber adaptar les ulleres a l'usuari, de conèixer el producte que tenim entre mans!! La segona cosa que em fa ràbia és que la gent, quan concep alguna cosa com avorrit o poc emocionant, de sobte el converteix en una cosa banal, amb poc sentit per a la resta. Oi que quan vas al metge vols que el teu fitxa no estigui traspaperada? Oi que quan vas a demanar una beca et tornes boig buscant tots els papers que t'han demanat? Llavors, no creus que l'ofici de documentalista té algun sentit i que no és tan fàcil com sembla?

Em fa ràbia que la gent menyspreï un ofici, i més quan els acabes de dir que tu et vols dedicar a això. Em sembla una falta de respecte. Em fa ràbia i pena. Molta pena.

martes, 17 de julio de 2012

Andrzej Sapkowski - Andrzej Sapkowski

¡Buenas!

Hoy no os vengo a hablar de un libro sino de un autor. No UN autor sino EL autor. Descubrí a Andrzej a través de un juego de pc llamado The Witcher. Es un juego de rol que narra la historia de Geralt de Rivia, un  brujo que ha perdido la memoria. Recuerdo que la historia me enganchó desde el principio ya que Geralt es un personaje con muchas luces y muchas muchas sombras, así que no me sorprendió que mi chico que me dijera que ese videojuego estaba basado en unas novelas polacas. Así que, al poco tiempo, me regaló el primer volumen de la saga de Geralt de Rivia. Tanto ha sido el éxito de las aventuras de este brujo que ya está en el mercado el videojuego The Witcher 2.



Andrzej narra de una forma sublime. Es sarcástico, misterioso, irónico, sutil, gracioso, exasperante... Lo tiene todo. Los diálogos que crea son tan reales y dramáticos que te da la sensación de estar sentado a la mesa con los personajes. Sabe crear tensión, sabe hacer reír en los momentos más dramáticos y sabe crear atmósferas y espacios que te son familiares y no sabes muy bien el por qué. La saga de Geralt de Rivia, su personaje más desarrollado y el más conocido, es una de las mejores colecciones que ha caído en mis manos y temo el día en que me termine los siete libros que la componen.

Digo que es EL autor porque no es el típico autor que sólo es bueno en su género. Hace poco he tenido la suerte de leer unos cuantos cuentos suyos de temáticas muy diversas, entre ellas una reinvención siniestra de Alicia en el País de las Maravillas y una historia corta sobre Guernika. Así he podido llegar a la conclusión de que da igual lo que escriba este hombre, cada uno de sus relatos posee ese clima que sólo saben crear unos pocos.

Os dejo un enlace para que repaséis todas sus obras, no os arrepentiréis.

http://es.wikipedia.org/wiki/Andrzej_Sapkowski

Muy muy recomendable.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------


Bones!

Avui no us vinc a parlar d'un llibre sinó d'un autor. No UN autor sinó EL autor. Vaig descobrir a Andrzej a través d'un joc de pc anomenat The Witcher. És un joc de rol que narra la història de Geralt de Rivia, un bruixot que ha perdut la memòria. Recordo que la història em va enganxar des del principi ja que Geralt és un personatge amb moltes llums i moltes moltes ombres, així que no em va sorprendre que el meu noi que em digués que aquest videojoc estava basat en unes novel · les poloneses. Així que, al poc temps, em va regalar el primer volum de la saga de Geralt de Rivia. Van tenir tant d'èxit les aventures d'aquest bruixot que ja està al mercat el videojoc The Witcher 2.



Andrzej narra d'una forma sublim. És sarcàstic, misteriós, irònic, subtil, graciós, exasperant ... Ho té tot. Els diàlegs que crea són tan reals i dramàtics que et dóna la sensació d'estar assegut a taula amb els personatges. Sap crear tensió, sap fer riure en els moments més dramàtics i sap crear atmosferes i espais que us són coneguts i no saps ben bé el perquè. La saga de Geralt de Rivia, el seu personatge més desenvolupat i el més conegut, és una de les millors col·leccions que ha caigut a les meves mans i temo el dia en que acabi els set llibres que la composen.

Dic que és EL autor perquè no és el típic autor que només és bo en el seu gènere. Fa poc he tingut la sort de llegir uns quants contes seus de temàtiques molt diverses, entre elles una reinvenció sinistra d'Alícia al País de les Meravelles i una història curta sobre Guernika. Així he pogut arribar a la conclusió que és igual el que escrigui aquest home, cada un dels seus relats posseeix aquest clima que només saben crear uns pocs.

Us deixo un enllaç perquè repasseu totes les seves obres, no us en penedireu.


http://es.wikipedia.org/wiki/Andrzej_Sapkowski

Molt molt recomanable.

martes, 3 de julio de 2012

Déjame que te cuente... - Deixa'm que t'expliqui...

¡Buenas!

Ya sé que he estado un tanto perdida en el mes de Junio pero es que he empezado a trabajar y la verdad es que no he tenido mucho tiempo. Ahora ya me he acostumbrado al horario y espero poder retomar el ritmo del blog. Hoy os traigo un clásico: Déjame que te cuente, de Jorge Bucay. ¿Por qué es un clásico? Pues porque este libro fue un bombazo de ventas, se tradujo a cientos de miles de idiomas y seguro que la mayoría ya lo conocéis.

Déjame que te cuente narra la relación de un terapeuta y su paciente. El paciente tiene dudas, miedos y preocupaciones; dudas, miedos y preocupaciones que todos tenemos en algún momento, con lo cual enseguida te sientes identificado. El terapeuta se dedica a ayudar a su paciente no a través de charlas freudianas o filosóficas acerca de qué está bien y qué está mal, sino que en cada sesión de terapia le explica un cuento que se adecua al problema. Las moralejas de los cuentos son tan simples y a la vez tan reales que no puedes parar de leer y cuando has terminado el cuento te sientes un poco tonto porque te lo pinta todo tan sencillo que tú te sientes como un niño pequeño al que hay que explicarle que, efectivamente, no hay ningún monstruo en su armario.



Cierto es que los cuentos se quedan en la base del problema, es decir, todos tenemos angustias que no se resuelven con la historia de un príncipe azul y su malvada hermana, así que tampoco es un libro de autoayuda que vaya a resolver todo nuestro universo, se trata más bien de un libro sencillo que trata sobre pequeños obstáculos que nos quitan el sueño de vez en cuando.

Déjame que te cuente es un libro no muy extenso, muy entretenido y al que sueles recurrir de vez en cuando para darte cuenta de que no todos los problemas son tan graves ni todos los miedos son tan insalvables. Un libro perfecto para llevar de viaje y que te hace reflexionar sin intimidarte.

Muy muy recomendable.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bones!

Ja sé que he estat una mica perduda en el mes de Juny però és que he començat a treballar i la veritat és que no he tingut gaire temps. Ara ja m'he acostumat a l'horari i espero poder reenganxar el ritme del blog. Avui us porto un clàssic: Deixa'm que t'expliqui, de Jorge Bucay. Per què és un clàssic? Doncs perquè aquest llibre va ser una bomba en vendes, es va traduïr a mil·lers d'idiomes i segur que la majoria ja el coneixeu.

Deixa'm que t'expliqui narra la relació d'un terapeuta i el seu pacient. El pacient té dubtes, pors i preocupacions: dubtes, pors i preocupacions que tots hem tingut en algun moment, amb la qual cosa de seguida et sents identificat. El terapeuta es dedica a ajudar al seu pacient no a través de xerrades freudianes o filosòfiques sobre què està bé i què està malament sinò que en cada sessió de terapia li explica un conte que s'adequa al problema. Les moralejas del contes són tan simples i a la vegada tan reals que no pots parar de llegir i quan has acabat el conte et sents una mica tanoca perquè et pinta tot tan senzill que tu ets sents com un nen petit al qual s'ha d'explicar que, efectivament, no hi ha cap monstre a dins l'armari.



És veritat que els contes es queden a la base del problema, és a dir, tots tenim angoixes que no es resolen amb la història d'un príncep blau i la seva hermana dolenta, així que tampoc és un llibre d'autoajuda que resolgui tot el nostre univers, es tracta més aviat d'un llibre senzill que tracta sobre petits obstàcles que ens treuen la son de tant en tant.

Deixa'm que t'expliqui és un llibre no massa extens, molt entretingut i al qual sols recòrrer de tant en tant per adonar-te'n que no tots els problemes són tan greus ni totes les pors són tan insalvables. Un llibre perfecte per emportar-te de viatge i que et fa reflexionar sense intimidar-te.

Molt molt recomanable.


lunes, 11 de junio de 2012

El Temor de un Hombre Sabio - El temor d'un Home Savi

A Yasmín, que siempre anda por aquí... 

¡Buenas!

Le prometí a una suscriptora que haría esta entrada, así que lo prometido es deuda. Hoy os vengo a hablar de El Temor de un Hombre Sabio, de Patrick Rothfuss. Es la segunda parte de El Nombre del Viento (podéis leer la reseña que hice aquí: http://leyendovoyleyendovengoengo.blogspot.com.es/2012/04/el-nombre-del-viento-el-nom-del-vent.html). En su momento ya os dije que El Nombre del Viento me había encantado... pues El Temor de un Hombre Sabio más. Mucho más. ¿Es mejor que el primero? No, creo que ambos son igual de geniales, simplemente el segundo es más largo y me pudo divertir por más tiempo. Es... ni os lo podéis imaginar, uno de esos libros que llega a tus manos y que no quieres que termine nunca. Me parece ingenioso, trágico, cínico, melancólico y tremendamente gracioso.

Patrick Rothfuss feliz como una perdiz tras ser un best-seller mundial
Cara de freak del Señor de los Anillos incluida 

Es muy difícil hacer esta entrada porque el libro tiene 1100 páginas, con lo cual no os voy a contar ni un poquito del argumento ya que a) sería destrozaros el libro y b) sería imposible plasmar aquí tooooooodo lo que ocurre. Simplemente diré que la historia de Kvothe continua y que tiene pinta de que aún queda para rato ya que, pese a las más de 1000 páginas, sólo ha pasado un año de la vida del protagonista, el cual aún es un adolescente.

Ni siquiera soy capaz de plasmar la superficie de este libro. No es que esté exagerando, de verdad me ha parecido buenísimo y la forma de narrar de Rothfuss me ha llegado al corazón. Es consciente de que está hablando de magia y que lo que quiere plasmar es irreal, pero aún así busca metáforas para que entiendas lo que quiere decir, se apoya en la vida real para llevarte a un mundo que sólo vive en su cabeza.

Es uno de esos libros que sabes que terminará haciéndose película. No, no me tratéis de loca, está narrado de una forma muy cinematográfica y tiene todos los elementos para ser carne de cañón hollywoodiense: drama, chico joven y apuesto, grandes escenarios, magia, historias de amor, una gran venganza, comedia, un malo muy malísimo, un bueno muy bueno... No, miento, Kvothe no es un bueno muy bueno, y esa es la gracia del libro: te explica la historia de un gran hombre desde cero, desde sus inicios más duros, desde cuando sólo era un chaval curioso que pensaba que lo que estaba bien para él era el bien universal. Muchas veces el protagonista no hace las cosas correctamente y comete unas estupideces de campeonato, pero no le riñes, simplemente sigues leyendo y piensas: "niños".

Como siempre, aunque esta vez más: muy muy recomendable.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

A Yasmín, que sempre està per aquí... 

Bones!

Li vaig prometre a una subscriptora que faria aquesta entrada, així que el promès és deute. Avui us vinc a parlar del Temor d'un Home Savi, de Patrick Rothfuss. És la segona part d'El Nom del Vent (podeu llegir la ressenya que vaig fer aquí: http://leyendovoyleyendovengoengo.blogspot.com.es/2012/04/el-nombre-del-viento-el-nom-del-vent.html). En el seu moment ja us vaig dir que El Nom del Vent m'havia encantat ... doncs El Temor d'un Home Savi més. Molt més. És millor que el primer? No, crec que tots dos són igual de genials, simplement el segon és més llarg i em va poder divertir per més temps. És. .. ni us ho podeu imaginar, un d'aquells llibres que arriba a les teves mans i que no vols que acabi mai. Em sembla enginyós, tràgic, cínic, malenconiós i tremendament graciós.

Patrick Rothfuss feliç com ell sol en convertir-se en best - seller mundial.
Cara de freak de El senyor dels Anells inclosa

És molt difícil fer aquesta entrada perquè el llibre té 1100 pàgines, amb la qual cosa no us explicaré ni una miqueta de l'argument ja que a) seria destrossar-vos el llibre i b) seria impossible plasmar aquí tooooooot el que passa. Simplement diré que la història de Kvothe contínua i que fa cara de que encara queda per estona ja que, malgrat les més de 1000 pàgines, només ha passat un any de la vida del protagonista, el qual encara és un adolescent.

Ni tan sols sóc capaç de plasmar la superfície d'aquest llibre. No és que estigui exagerant, de veritat m'ha semblat boníssim i la forma de narrar de Rothfuss m'ha arribat al cor. És conscient que està parlant de màgia i que el que vol plasmar és irreal, però tot i així busca metàfores perquè entenguis el que vol dir, es recolza en la vida real per portar-te a un món que només viu en el seu cap.

És un d'aquells llibres que saps que acabarà fent-se pel · lícula. No, no em tracteu de boja, està narrat d'una forma molt cinematogràfica i té tots els elements per ser carn de canó Hollywood: drama, noi jove i ben plantat, grans escenaris, màgia, històries d'amor, una gran venjança, comèdia, un dolent molt dolentíssim, un bon molt bo ... No, menteixo, Kvothe no és un bo molt bo, i aquesta és la gràcia del llibre: t'explica la història d'un gran home des de zero, des dels seus inicis més durs, des de quan només era un xaval curiós que pensava que el que estava bé per ell era el bé universal. Moltes vegades el protagonista no fa les coses correctament i comet unes estupideses de campionat, però no li renyes, simplement segueixes llegint i penses: "nens".

Com sempre, encara que aquesta vegada més: molt molt recomanable.