¡Buenas!
La verdad
es que he estado un poquito perdida estos días, pero hoy traigo una
nueva recomendación. Se trata de Cielos de Barro, de la fallecida
Dulce Chacón. Esta autora quizás es más conocida por otra de sus
obras, “La voz dormida”, que ha sido llevada al cine este año y
que obtuvo diversas nominaciones a los Goya, entre ellos el premio a
la mejor actriz secundaria (María León).
Dulce
Chacón escribió una espécie de ciclo sobre la Guerra Civil
Española que consta de dos obras: La Voz Dormida y Cielos de Barro.
No he tenido la oportunidad de leer el primero, pero gustándome como
me gustó Cielos de Barro, estoy dispuesta a leer todo lo que haga
falta sobre Dulce Chacón. Me parece que esta autora nos ha dejado
demasiado pronto y con un legado un tanto escaso para mi gusto, pero
desde luego muy enriquecedor.
Cielos de
Barro narra la historia de un policia que acude a un pueblecito en
los tiempos de la posguerra para resolver un crimen que se ha
cometido en el cortijo de la localidad. No es una posguerra
inmediata, sino el tiempo de la posguerra en el que la gente ya
empezaba a destapar sus heridas y pasaba de ignorar lo sucedido a
explicar su historia. Casi todo el relato está narrado por un
anciano alfarero que es de los pocos que sigue viviendo en dicho
pueblo. El lenguaje del anciano es tan auténtico que me recuerda a
mis propios mayores, esa forma de hablar encabalcando las frases,
dejando expresiones a medias, usando la yuxtaposición hasta el
infinito: Y me dijo: ¿no lo sabías? Y yo le dije: pues no...
Supongo que ya me entendéis.
El
viejecito se remonta a los tiempos de antes de la guerra y explica
cómo fue su matrimonio y el nacimiento de su hija. Explica que los
señores del cortijo, como pasa a menudo, eran más mundanos de lo
que muchos pensaban y tenían bajas pasiones como todos. Entonces
llega la guerra y los chismorreos quedan en segundo plano para hacer
sitio a las historias de fusilamientos de seres queridos, embargo de
bienes y bombardeos en las capitales.
La historia
es muy amena, a la vez que trágica y conmovedora. Saca a relucir
todo aquello que marcó una época y un país y nos recuerda que,
aunque pensemos que el peligro ya ha pasado, las marcas de una guerra
tardan tiempo en cerrarse y los crímenes que uno comete al amparo de
un ejército pueden salpicarte cuando menos te lo esperes.
Muy muy
recomendable.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
La veritat és que he estat una mica perduda aquests dies, però avui porto una nova recomanació. Es tracta de Cielos de Barro, de la difunta Dulce Chacón. Aquesta autora potser és més coneguda per una altra de les seves obres, "La voz dormida", que ha estat portada al cinema aquest any i que va obtenir diverses nominacions als Goya, entre ells el premi a la millor actriu secundària (Maria León).
La veritat és que he estat una mica perduda aquests dies, però avui porto una nova recomanació. Es tracta de Cielos de Barro, de la difunta Dulce Chacón. Aquesta autora potser és més coneguda per una altra de les seves obres, "La voz dormida", que ha estat portada al cinema aquest any i que va obtenir diverses nominacions als Goya, entre ells el premi a la millor actriu secundària (Maria León).
Dulce Chacón va escriure una espècie de cicle sobre la Guerra Civil Espanyola que consta de dues obres: La voz dormida y Cielos de Barro. No he tingut l'oportunitat de llegir el primer, però agradant-me com em va agradar Cielos de Barro, estic disposada a llegir tot el que faci falta sobre Dulce Chacón. Em sembla que aquesta autora ens ha deixat massa aviat i amb un llegat una mica escàs pel meu gust, però per descomptat molt enriquidor.
Cielos de Barro narra la història d'un policia que va a un poblet en els temps de la postguerra per resoldre un crim que s'ha comès en el mas de la localitat. No és una postguerra immediata, sinó el temps de la postguerra en què la gent ja començava a destapar les seves ferides i passava d'ignorar els fets a explicar la seva història. Gairebé tot el relat està narrat per un ancià terrissaire que és dels pocs que segueix vivint en aquest poble. El llenguatge de l'ancià és tan autèntic que em recorda als meus propis avis, aquesta forma de parlar trepitjant les frases, deixant expressions a mitges, fent servir la juxtaposició fins a l'infinit: I em va dir: no ho sabies? I jo li vaig dir: doncs no... Suposo que ja m'enteneu.
El vellet es remunta als temps d'abans de la guerra i explica com va ser el seu matrimoni i el naixement de la seva filla. Explica que els senyors del mas, com passa sovint, eren més mundans del que molts pensaven i tenien baixes passions com tots. Llavors arriba la guerra i les xafarderies queden en segon pla per fer lloc a les històries d'afusellaments d'éssers estimats, embargament de béns i bombardejos a les capitals.
La
història és molt amena, alhora que tràgica i commovedora. Treu a
la llum tot allò que va marcar una època i un país i ens recorda
que, encara que pensem que el perill ja ha passat, les marques d'una
guerra triguen temps a tancar i els crims que un comet a l'empar d'un
exèrcit poden salpicar-te quan menys t'ho esperis.
Molt molt recomanable.
Molt molt recomanable.
