¡Buenas!
He tardado un poquito en hacer esta entrada porque estos días ha sido mi cumpleaños (25 primaveras, como lo oyes), y he estado liada con celebraciones, soplo de velas y disfrute de regalos. Por cierto, mi hombre me ha regalado un libro de Drizzt Do'Urden, otro personajillo del que algún día os hablaré...
Pero hoy vamos a lo que vamos: lo prometido es deuda, voy a dedicar una entrada a cada uno de los libros de la saga de Geralt de Rivia, de Andrzej Sapkowski. Os pongo en antecedentes: la saga de Geralt de Rivia comienza con dos libros de cuentos sueltos sobre Geralt y sus compañeros de aventuras. En estos cuentos todavía no se desarrolla la historia épica que se explica en el resto de libros, pero a través de los cuentos vamos conociendo a todos los personajes y todas sus facetas, como el sentido del humor de Jaskier, amigo trovador del brujo o los cambios de humor de Yennefer, amante - amiga - compañera odiosa - amor platónico de Geralt.
Hoy empezamos por el principio de los tiempos: El último deseo.
He de decir que éste no fue el primer libro de Geralt que yo me leí: mi novio me regaló primero La espada del Destino, que dentro de la saga ocupa el segundo lugar, pero tampoco me importó demasiado ya que, como he dicho, los dos primeros libros son cuentos sueltos sobre los personajes que más adelante conformarán el imaginario de la saga. Si queréis saber qué me pareció La Espada del Destino tendréis que esperar a la siguiente entrada.
El Último Deseo narra las aventuras y desventuras de Geralt de Rivia, y es ahí donde vemos lo desgraciado de su existencia: todos los señores de las diversas villas y villorrios se disputan en un momento dado los trabajos de un brujo (que si tengo una estrige revoltosa en las alcantarillas, que si hay un gul que no para de estorbar...), pero a la hora de la verdad, los brujos no están valorados ni por su trabajo ni por sus condiciones físicas.
Se supone que los brujos son niños que desde muy pequeños son entrenados para poder matar a todo tipo de monstruos y peligros varios. Además del entrenamiento físico, se les realiza la Prueba de las Hierbas: les dan una serie de elixires compuestos por diferentes plantas que harán que su genética mute para mejorar sus capacidades físicas: son más rápidos, ven mejor en la oscuridad, tienen los sentidos más desarrollados... Geralt también es conocido como "El lobo blanco" ya que después de la Prueba su pelo se quedó completamente blanco. Hay un punto importante: no todos los niños superan la Prueba.
Digamos que los brujos son como super hombres, pero en realidad todo el mundo les trata como a mutantes, bichos raros que sólo saben matar y que no tienen sentimientos ni escrúpulos. Geralt está resignado a ese papel y se compadece constantemente de su condición: Sapkowski nos muestra un personaje cínico, enfadado con el mundo pero que no es capaz de darle la espalda a aquellos que lo tratan tan mal. Para mí esa es la gracia del personaje, Geralt es muy buena persona pese a que todo le dicta que no lo sea. Dada su condición de brujo, a nadie le sorprendería si fuera hosco y frío con la gente, si no le importara nada más que el dinero y no pusiera sentimiento en lo que hace: eso es lo que se espera de él. Y en muchos momentos él se llega a creer que su naturaleza es así, que realmente él es una persona que no merece un trato agradable porque es un mutante, pero siempre, siempre, siempre acaba demostrando que es mucho más humano de lo que todos creen y acaba haciendo algo valiente y arriesgado que sabe que nadie le agradecerá y que incluso hará que le expulsen de la ciudad o termine en los calabozos, pero es lo que le dicta su conciencia.
Como ya he dicho, El Último deseo está formado por cuentos sueltos, en concreto siete cuentos: La voz de la razón, El Brujo, La semilla de la verdad, Un mal menor, Una cuestión de precio, El Confín del mundo y El último deseo. La crítica ha destacado a Sapkowski por su capacidad para reflejar la cultura popular polaca y universal en los libros del brujo: así, encontramos clásicos como La Bella y la Bestia pero con un toque mucho más macabro y cruel y con mucho más sentido del humor. Es importante destacar el sentido del humor de la saga de Geralt de Rivia: hay conversaciones que están tan bien ejecutadas y son tan amenas que te parece estar sentado a la mesa con los personajes y os aseguro que durante esas conversaciones ha habido momentos que me he reído a carcajada limpia.
Por último, destacar a un personaje que sobresale por encima de todos los demás con diferencia y que aparece justo al final del libro: la hechicera Yennefer de Vengerberg, una belleza de pelo rizado negro y ojos violetas que siempre huele a lilas y grosellas. Ay amigos, quién no ha soñado ser Yennefer... Geralt nos la presenta como una hechicera caprichosa, presuntuosa y aprovechada, una mujer que utiliza sus encantos para conseguir aquello que quiere y al precio que sea. Yennefer, como todas las hechiceras, es estéril, y su mayor deseo es poder recuperar su fertilidad, llegando así a intentar capturar a un ser mágico mucho más poderoso que ella. Geralt, al cual ha tratado fatal y le ha metido en problemas con la guardia de la ciudad, acude a ayudarla porque sabe que la hechicera no puede ganar y sella su destino al de ella. Así nace una historia de amor entre Geralt y Yennefer que se prolongará hasta el final de la saga. Es un romance frustrante y lleno de decepciones y reproches por parte de ambos, pero al final siempre terminan el uno con el otro hasta el punto de tener una hija en común. Pero de eso ya hablaremos más adelante...
Para terminar os diré que la editorial Alamut presenta este primer libro con dos portadas diferentes: una es la clásica en la que aparece Geralt de Rivia de costado y otra una edición especial dedicada al videojuego The Witcher 2, basado en las aventuras del brujo, y en la que aparece el personaje del videojuego de cuerpo entero. Personalmente me quedo con la clásica aunque la del The Witcher 2 también es muy chula y mucho más épica.
Muy muy recomendado.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bones!
He trigat una mica en fer aquesta entrada perquè aquests dies ha estat el meu aniversari (25 primaveres, com ho sents), i he estat embolicada amb celebracions, espelmes i gaudi de regals. Per cert, el meu home m'ha regalat un llibre de Drizzt Do'Urden, un altre personatge del que algun dia us parlaré ...
Però avui anem al que anem: el promès és deute, vaig a dedicar una entrada a cada un dels llibres de la saga de Geralt de Rivia, d'Andrzej Sapkowski. Us poso en antecedentes: la saga de Geralt de Rivia comença amb dos llibres de contes solts sobre Geralt i els seus companys d'aventures. En aquests contes encara no es desenvolupa la història èpica que s'explica a la resta de llibres, però a través dels contes anem coneixent tots els personatges i totes les seves facetes, com el sentit de l'humor de Jaskier, amic trobador del bruixot o els canvis d'humor de Yennefer, amant - amiga - companya odiosa - amor platònic de Geralt.
Avui comencem pel principi dels temps: L'últim desig.
He de dir que aquest no va ser el primer llibre de Geralt que jo em vaig llegir: el meu xicot em va regalar primer L'espasa del destí, que dins de la saga ocupa el segon lloc, però tampoc em va importar massa ja que, com he dit, els dos primers llibres són contes solts sobre els personatges que més endavant conformaran l'imaginari de la saga. Si voleu saber què em va semblar l'Espasa del Destí haureu d'esperar a la següent entrada.
L'Últim Desig narra les aventures i desventures de Geralt de Rivia, i és aquí on veiem el desgraciat de la seva existència: tots els senyors de les diverses viles i llogarets es disputen en un moment donat els treballs d'un bruixot (que si tinc una estrige revoltosa a les clavegueres, que si hi ha un Gul que no para de destorbar ...), però a l'hora de la veritat, els bruixots no estan valorats ni pel seu treball ni per les seves condicions físiques.
Se suposa que els bruixots són nens que de ben petits són entrenats per poder matar a tot tipus de monstres i perills diversos. A més de l'entrenament físic, se'ls realitza la Prova de les Herbes: els donen una sèrie de elixirs compostos per diferents plantes que faran que la seva genètica muti per millorar les seves capacitats físiques: són més ràpids, veuen millor en la foscor, tenen els sentits més desenvolupats ... Geralt també és conegut com "El llop blanc" ja que després de la Prova seu pèl es va quedar completament blanc. Hi ha un punt important: no tots els nens superen la prova.
Diguem que els bruixots són com super homes, però en realitat tothom els tracta com a mutants, estranya raça que només saben matar i que no tenen sentiments ni escrúpols. Geralt està resignat a aquest paper i es compadeix constantment de la seva condició: Sapkowski ens mostra un personatge cínic, enfadat amb el món però que no és capaç de donar-li l'esquena a aquells que el tracten tan malament. Per a mi aquesta és la gràcia del personatge, Geralt és molt bona persona tot i que tot li dicta que no ho sigui. Donada la seva condició de bruixot, a ningú li sorprendria que fos esquerp i fred amb la gent, si no li importés res més que els diners i no posés sentiment pel que fa: això és el que s'espera d'ell. I en molts moments ell s'arriba a creure que la seva naturalesa és així, que realment ell és una persona que no mereix un tracte agradable perquè és un mutant, però sempre, sempre, sempre acaba demostrant que és molt més humà del que tots creuen i acaba fent una mica valent i arriscat que sap que ningú li agrairà i que fins i tot farà que l'expulsen de la ciutat o acabi en els calabossos, però és el que li dicta la seva consciència.
Com ja he dit, L'Últim desig està format per contes solts, en concret set contes: La veu de la raó, el Bruixot, La llavor de la veritat, Un mal menor, Una qüestió de preu, Els confins del món i L'últim desig. La crítica ha destacat Sapkowski per la seva capacitat per reflectir la cultura popular polonesa i universal en els llibres del bruixot: així, trobem clàssics com La Bella i la Bèstia però amb un toc molt més macabre i cruel i amb molt més sentit de l'humor. És important destacar el sentit de l'humor de la saga de Geralt de Rivia: hi ha converses que estan tan ben executades i són tan amenes que et sembla estar assegut a la taula amb els personatges i us asseguro que durant aquestes converses ha hagut moments que m'he rigut a cor què vols.
Finalment, destacar un personatge que sobresurt per sobre de tots els altres amb diferència i que apareix just al final del llibre: la bruixa Yennefer de Vengerberg, una bellesa de pèl arrissat negre i ulls violetes que sempre fa olor de liles i groselles. Ai amics, qui no ha somiat ser Yennefer ... Geralt ens la presenta com una bruixa capritxosa, presumptuosa i aprofitada, una dona que utilitza els seus encants per aconseguir allò que vol i al preu que sigui. Yennefer, com totes les bruixes, és estèril, i el seu major desig és poder recuperar la seva fertilitat, arribant així a intentar capturar un ésser màgic molt més poderós que ella. Geralt, al qual ha tractat fatal i l'ha ficat en problemes amb la guàrdia de la ciutat, va a ajudar perquè sap que la bruixa no pot guanyar i segella el seu destí al d'ella. Així neix una història d'amor entre Geralt i Yennefer que es prolongarà fins al final de la saga. És un romanç frustrant i ple de decepcions i retrets per part dels dos, però al final sempre acaben l'un amb l'altre fins al punt de tenir una filla en comú. Però d'això ja en parlarem més endavant ...
Per acabar us diré que l'editorial Alamut presenta aquest primer llibre amb dues portades diferents: una és la clàssica en què apareix Geralt de Rivia de costat i una altra una edició especial dedicada al videojoc The Witcher 2, basat en les aventures del bruixot, i en la qual apareix el personatge del videojoc de cos sencer. Personalment em quedo amb la clàssica encara que la de The Witcher 2 també és molt xula i molt més èpica.
Molt molt recomanat.
